miércoles, 6 de enero de 2010

9 VIII 2009

Holaaaaaaaaaaaaaaaa!!!

Bueno, hoy creo que a todos nos ha machacado la dolorosa noticia de la muerte de Dani Jarque...al menos a mi es algo que me trastoca como he puesto en el muro: que muera un deportista, tanto sea en el terreno de juego como en concentración o como sea...y mas si esta en su mejor momento profesional y personal...es una cosa que me choca...
yo he pasado las mil y una pruebas y las sigo pasando para controlarme, y una de las cosas que la cortisona afecta es al corazón, así que ahora de vez en cuando me dan unas arritmias alucinantes y paso de 55 a 100 de golpe...imaginar todo lo que hoy se me paso por la cabeza...

bien, lo que os quiero contar es que tengo unos pelillos blancos de mas o menos medio centímetro cubriéndome casi toda la cabeza...siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!! y las uñas van a mejor cada día!!!! eso me anima...y mas cuando me encuentro a alguien y me dice: oye, me lo parece o esto es pelo?? así que si se ve, aunque solo sea de cerca, ya es mucho!!!

solo contaros este avance lento pero constante...ya que sois muchos los que estaís pendientes de mi evolución "medicocapilar" y siempre es de agradecer!!!
mi mas sentido pésame a toda la familia perica, futbolera, deportiva en general y en especial a la familia de Dani...

muaks

1 comentario:

  1. hola princesa!!! no saps quan t'entenc!! i això que jo conservo el pel....quan em toca tirada de cortisona em vull morir, el dacortin és probablement la pitjor merda del món!!! i la última vegada que me'l vaig prendre va ser uns dies abans de parir i fins al mes del nen, que junt amb els desajustos hormonals, pos ni te cuento...

    D'altra banda téns molta raó quan dius que com que d'això en principi no t'has de morir, pues com que se li treu importancia...I UNS COLLONS!!!a nivell de coco és duríssim!!! mira si fossis un noi,..ells es rapen per gust!! pero con los rizos que tenias!!! aixxx

    i els dolors...aquesta és la part que comparteixpo amb tu...MIra, si et trenques una cama tothom ho veu i fins i tot et signen el guix, t'ajuden a portar la compra, enfi, el que faci falta...pero quan no mostra signes físics evidents... mil cops a mi a la feina m'ha tractat de cuentista (a l'esquena esclar) i la que en teoria era la meva millor amiga em va deixar de costat perquè m'havia tornat aburrida!!! Súper fort...esther, jo de vegades no sóc capaç ni d'aixecar un foli de paper, ni d'obrir la porta de casa. Ara em fa panic no poder agafar el yari si plora o el pitjor, que se'm caigui! Afortunadament també tinc una mare increíble, una germana genial i desde que es va creuar a la meva vida l'amor, s'ha quedat aprop el meu angel de la guarda, el Antonio, que no sé que faria sense ell. Entenc com deu ser de dur tenir la famili lluny. Crec que ja t'ho vaig dir, pero insisteixo, si vols que ens anem a cagar en les autoinmunes juntes pues ja saps!

    ara a no rendir-se (quin remei) i a soportar inumerables proves doloroses i carísimes!!! sort que els metges són genials. també et confeso que de vegades em fa la sensació que com que estem al principi de l'estudi de totes aquestes malalties, ens fan servir també de conillets d'indies....que ja em sembla bé si ha de servir per millorar nosaltres i als propers als que se'ls trenqui el cor, no per amor, sinó per salut, que apa que no és dur!!!!

    un petó princesa!!!

    Ylènia

    ResponderEliminar